Barcelona- 30 de març de 2016
EL PAÍS
LA GESTIÓ PÚBLICA DE L'AIGUA S'OBRE PAS TOT I LES TRAVES LEGALS I ECONÒMIQUES
Una dotzena d'ajuntaments catalans han recuperat la gestió pública d'aquest servei des del 2010, segons Aigua és Vida
La sentència recent del Tribunal Superior de Justícia
de Catalunya (TSJC) que anul·la la creació d'una empresa publicoprivada per subministrar
l'aigua a 23 municipis de l'àrea metropolitana
ha obert la porta a una gran operació per recuperar la gestió pública d'aquest
servei a la zona més poblada de Catalunya. Almenys aquest és el desig de l'actual govern de l'Àrea Metropolitana de
Barcelona, presidida per Ada Colau, tot i que
caldrà esperar la sentència del Suprem, ja que Agbar, que ostenta la majoria en
l'empresa esmentada, hi ha presentat recurs.
La recuperació de la gestió pública de l'aigua és una
tendència en creixement en els últims anys. Segons l'entitat Aigua és Vida, 11 ajuntaments catalans han tornat a prendre les
regnes del servei des del 2010. Míriam Planas, membre de l'associació, apunta
que en els últims anys s'estan multiplicant els casos, “i es reverteix així, a
poc a poc, el moviment massiu de privatització que es va produir durant la
dècada dels 80 i 90. Ara s'està veient que aquest model ha fracassat”. Segons
un estudi de l'entitat, el subministrament d'aigua a un 84% de la població el
fan empreses privades i, en la majoria de casos és Agbar o empreses del grup
com Sorea.
L'interès
per canviar el model de gestió coincideix amb el venciment de moltes
concessions, fetes a 20 o 30 anys. En aquesta tessitura hi ha Collbató (Baix
Llobregat), que el dia 1 d'abril estrenarà gestió pública de l'aigua (fins ara
en mans de Sorea). La decisió de rescindir el contracte es va prendre, resumeix
el regidor de Medi Ambient Jordi Serra, per “la desastrosa gestió de l'empresa,
dedicada a reduir despeses a costa de la qualitat del servei.” “Rebíem moltes
queixes dels ciutadans, la companyia no responia als nostres requeriments i la
xarxa estava en molt mal estat”, sosté. Diversos estudis tècnics encarregats
per l'Ajuntament van revelar que el 58% de l'aigua que circulava per les
canonades es perdia a causa de fugues i que era necessari invertir dos milions
per posar la xarxa a punt, una xifra inassumible per a un ajuntament petit. Amb
l'assessorament d'Aigua és Vida i Congiac (associació d'ajuntaments amb gestió
pública de l'aigua), van elaborar un pla d'inversions a més llarg termini i
viable econòmicament per arreglar la xarxa en 10 anys. “L'estalvi que tindrà
l'Ajuntament en la factura de l'aigua es revertirà a millorar la xarxa i
calculem que d’aquí a uns quatre anys podrem abaixar les tarifes”, apunta
Serra.
Ripollet
seguirà el camí de Collbató a l'octubre, quan venç el contracte amb Sorea.
Esperen rebre ben aviat els estudis econòmics, jurídics i tècnics per implantar
la gestió pública del servei i poder-los explicar a la ciutadania. Terrassa
debat actualment quin model s’ha d’aplicar, ja que la concessió a Mina de
Terrassa, que gestiona el servei des de fa 75 anys, venç a finals d'any.
L'Ajuntament ha delegat en l'enginyer Joan Gaya i l'arquitecta i exregidora de
Barcelona Itziar González per estudiar els possibles models de gestió i organitzar
el procés participatiu (una consulta ciutadana i un web amb els informes i a la
qual es poden aportar idees), respectivament. “Encara no hem decidit si la
gestió serà pública o mixta, el que sabem és que el model actual, totalment
privat, no es repetirà”, apunta Marc Armengol, regidor de Territori i
Sostenibilitat.
Amb tot, els municipis admeten que el camí que s’ha de
recórrer no és fàcil. Un dels obstacles és la forta oposició de les empreses
concessionàries a perdre el contracte, cosa que es tradueix en processos
judicials, en moltes ocasions llargs i costosos, i difícils d'assumir per a
municipis petits, com els va passar a Arenys de Munt i Figaró-Montmany, que va municipalitzar l'aigua el 2010. Ripollet
i Terrassa admeten que les concessionàries ja els han alertat d'un contenciós
si continuen amb la municipalització. Els ajuntaments també es queixen de
l'“opacitat” i els recels de les companyies per facilitar informació en el
moment del traspàs. Agbar respon per escrit que la responsabilitat del
servei “és sempre pública” i confia que “qualsevol decisió es prengui sempre
d'acord amb la legalitat vigent i el ple respecte de la llei”.
Un
altre dels handicaps que es troben és la desinformació sobre com es pot
recuperar la gestió. “No hi ha cap administració que t'ajudi ni t'assessori”,
lamenta Pilar Castillejo, regidor d'Hisenda de Ripollet. Per aquesta raó, Aigua
és Vida demana a la Generalitat que creï una oficina d'assessorament a la
remunicipalització. Ara els ajuntaments s'ajuden entre si a través de la
Congiac.
Arenys
de Munt coneix bé aquests problemes. Va assumir la
gestió de l'aigua el febrer del 2011 i encara manté un contenciós obert amb
Sorea per l'import de la liquidació. La regidora de Municipalitzacions, Maria
Ballester, admet que al principi van passar una fase de “incertesa” i “por”. “Vèiem
que havíem de competir amb un privat potent i fer grans inversions”. Ballester
apunta que el cost més gran durant el traspàs, que “no va ser amable”, ha estat
la pèrdua de l'experiència. “Hem hagut de començar des de zero”, afegeix. Cinc
anys després, l'Ajuntament assegura que ara està arribant “a un moment
d'estabilitat”. De fet, el servei ha estat deficitari fins al 2015, quan van
aconseguir l'equilibri pressupostari, i a partir d'ara podran iniciar les
millores generals de la xarxa.
Malgrat
aquests esculls, els municipis opten per tirar endavant. Tots
coincideixen a apuntar com a avantatges recuperar el control i el coneixement
sobre l'estat del servei i reinvertir els beneficis econòmics a millorar la
xarxa o a abaixar les tarifes. Segons un estudi d'Aigua és Vida, la gestió
privada encareix de mitjana un 25% la factura. “La municipalització de l'aigua
no és un tema ideològic, és sentit comú”, rebla el regidor de Collbató. No
obstant això, a Arenys la baixada de tarifes no s'ha produït i, com en altres
municipis, hi ha hagut augments de fins al 53% de la quota fixa i entre el 25 i
el 33% del preu del consum domèstic des del 2010, segons reflecteixen les
ordenances fiscals.
A
Mataró no s'ha privatitzat mai el servei ni s'ho plantegen. L'empresa pública
Aigües de Mataró, en què hi ha representats tots els partits, dóna beneficis,
cosa que ha servit de baló d'oxigen a les arques municipals durant la crisi. I
l'Ajuntament pot exercir més control. “Amb la problemàtica de la pobresa
energètica es va decidir modificar tarifes i establir ajuts socials. Es tracta
d'accions polítiques que l'Ajuntament pot executar ràpidament sense barallar-se
amb la concessionària”, explica Núria Calpe, regidora de Medi Ambient i Sostenibilitat
i vicepresidenta d'Aigües de Mataró. Calpe afegeix que, amb els anys, la
companyia s'ha professionalitzat i ara assessora altres municipis que volen
recuperar la gestió pública. “No ens hem plantejat mai privatitzar-la, primer
per filosofia i després perquè si una empresa funciona, per què s’ha
d’externalitzar?” conclou.