La Vanguardia
Adéu a la sardina
La sobreexplotació i el
canvi climàtic amenacen l’espècie
SARA SANS
On són aquelles sardines que feien un pam i que, en
posar-les a la paella, no necessitaven oli perquè es coïen amb el seu propi
greix? Les captures han caigut en picat durant els últims anys –un 86% des del
2008– i les sardines són més petites i tenen menys greix. S’enganxen a la
paella. La situació desesperada dels pescadors és el reflex en terra ferma d’un
problema de magnituds dramàtiques sota l’aigua. El mar s’està quedant sense
sardines i el problema afecta tota la Mediterrània, encara que a la costa de
Tarragona i Castelló la situació és més que crítica.
A la sobreexplotació pesquera registrada
durant anys, els científics afegeixen altres amenaces de no menys calat:
l’escalfament de l’aigua i també la disminució de les aportacions de nutrients
dels grans rius ha alterat el plàncton, l’aliment de les sardines, i aquestes
han hagut d’adaptar-se a un medi canviant. Ara sembla que maduren abans i es
reprodueixen més aviat.
“Les sardines són una espècie clau per a
l’ecosistema; si tenim una població de sardines disminuïda i si a més es
reprodueixen abans i posen menys ous, la població és més inestable, la zona
pelàgica –a mar obert, on viuen aquests peixos– és la més afectada per les
situacions mediambientals canviants”, afirma Isabel Palomero, investigadora de
l’Institut de Ciències del Mar ( ICM) del CSIC a Barcelona. Palomero, que ha
dirigit diversos estudis sobre aquesta espècie, apunta que fa anys que la
Comissió General de Pesca del Mediterrani, que realitza avaluacions de les diferents
espècies i es reuneix periòdicament a Roma, alerta de la sobreexplotació,
“però ningú durant aquests anys no ha fet cas de les recomanacions”. L’última
anàlisi ja es referia directament a la necessitat de dissenyar un pla per
recuperar la sardina, que està a punt del col·lapse.
Pescadors de la confraria de Tarragona fa uns dies, després d’una nit de
feina en alta mar
Palomero és partidària d’una moratòria.
D’una veda que s’acompanyi d’un seguiment científic exhaustiu. “I que duri el
que hagi de durar, però cal parar de pescar i, en tot cas, buscar compensacions
per al sector pesquer”, afirma. I posa d’exemple la gestió pesquera que es va dur
a terme al Cantàbric, quan, el 2005, es va dictar una moratòria i es va deixar
de pescar anxoves durant cinc anys: “Hi va haver tot un seguiment científic i
quan es van assegurar que l’espècie s’havia recuperat, en quantitat i en mida,
es va recuperar l’activitat pesquera, però això requereix una regulació i una
gestió”, afegeix.
A les costes de Tarragona, les captures de
sardina es van disparar durant els anys noranta, quan la resta de la flota
catalana i també la valenciana i l’andalusa van començar a pescar en aquesta
zona. Encara així, el 1999, només la flota de la Confraria de Tarragona va
pescar 6,1 milions de quilos de sardines. El 2008 la xifra va caure a 1,7
milions i l’any passat es va tocar fons amb 250.000 quilos.
El sector pesquer mira amb atenció
l’estudi que ha dut a terme l’ Institut Francès d’Investigació per a l’
Explotació del Mar (Ifremer) amb la col·laboració del mateix sector. El
projecte Ecopelgol desmarca la dràstica disminució de sardines al golf de Lleó
de la presència més gran d’altres peixos depredadors, com la tonyina; o de la
presència d’agents patògens i atribueix la situació a la pèrdua de qualitat del
plàncton. “Les causes del problema són la sobreexplotació, es pesca massa i
exemplars massa petits, i també hi afecten les causes ambientals”, explica
Josep Lloret, que amb Marta Muñoz, biòlegs marins del Departament de Ciències
Ambientals de la Universitat de Girona (UdG), van participar en el projecte Ecopelgol
amb estudis relacionats amb l’efecte dels rius i els vents, i també sobre les
conseqüències de l’increment de la temperatura de l’aigua.
“La situació del golf de Lleó és
perfectament exportable a la costa del nord de Castelló i Tarragona; el paper
del Roine i l’ Ebre és fonamental, com més aigua aporten, més nutrients arriben
al mar, que el riu tingui un bon cabal és importantíssim”, explica Lloret, qui
afegeix que, a més, les temperatures més altes de l’aigua “sembla que canvien
la composició del plàncton”. D’aquests estudis es desprèn que “els exemplars
adults no tenen la mateixa reserva energètica, els ous són de menys qualitat i
no poden nedar tan de pressa”. Els primers resultats de l’estudi Ecopelgol
constaten que la biomassa (la quantitat de peix que hi ha a l’aigua)
d’exemplars adults ha disminuït, mentre que la de sardines joves creix. I
alhora, s’observa que les corbes de creixement entre el 2009 i el 2012 son cada
vegada més lentes.
L’equip d’investigació de l’ ICM, en
col·laboració amb l’ Institut Espanyol d’ Oceanografia, han sol·licitat una
subvenció al Ministeri d’Economia i Competitivitat per dur a terme un projecte
per estudiar l’evolució de les poblacions de les sardines i les anxoves (que
viu una problemàtica molt semblant) a tota la costa espanyola de la
Mediterrània tant en abundància com en condició física dels peixos,
“desenvoluparem models temporals i espacials per predir els efectes de la
problemàtica actual”, espera Isabel Palomero.
